dijous, 24 de març de 2016

El bosc

Que fas per deixar d'odiar a una persona?
Que fas per estimar una persona que odies?
No puc estimar, sols sent odi i més odi
i sent com com estic perdent el control de mi mateixa
i sent els meus dits apunt de apretar el gallet
però no estic segura contra a qui o contra què vaig a disparar
sols sé que tinc moltes possiblitats de disparar-me a mi.
Però jo sols vull trencar les cadenes que em tenen aquí
subjectada, empresonada, esclavitzada.
No sé cap on vull còrrer
però sent la necessitat d'oblidar-ho tot
d'oblidar-vos de tots.
D'endisar-me al dintre del bosc
fer-me una casa de fusta
i viure dia a dia com si fos un animal salvatge.
Cada cop açò va a pitjor,
cada cop sóc més bipolar.
Vull i no vull,
sent estiu sent hivern
ho faig no ho fo faig.
I espere, espere a que arribe el moment
però les llàgrimes s'asequen per dintre
i em sent buida per dins
i sent que sóc capaç de fer qualsevol cosa
però no sent les ganes de fer-ho
i estic perdent el control de mi mateixa
i sent els meus dits  apretant el gallet
i no sé si m'he disparat a mi perquè sent tant de dolor
que no sé distingir-lo del tot.
I no sé si t'he disparat a tu
perquè vas desapareixer fa massa temps
com per a notar una fiblada que em professa la teva mort.
I no sé si he disparat contra tots
perquè tant se me'n fot.
Perquè em sent tant sola,
estant tant acompanyada
que seria capaç de fer qualsevol cosa
per fugir d'aquí
i demostrar als estels que estic solia i trista de debò.
Em refugiaria dintre d'una casa
feta amb pedals i cordes desafinades
em refugiaria per a que ningú mai em veiés de nou,
per no veure mai més a ningú.
M'emfonsaria al mal
sols per salvar-me
però és massa tard perquè ja he apretat el gallet
i estic perdent el coneiximent
i la vida s'esmicola entre les mans
i la pistola em cau al buit
i la vista se'm fa borrosa
i la solitud m'abraça
em porta cap al bosc
on mai ningú em molestarà.
Allí on tots estan sols.
Imagen de girl, tree, and forest


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada